Catalan C2: Un relat breu

Escriu un relat breu que comenci amb aquesta frase: «Quan el telèfon va sonar a les tres de la matinada, la Marta va saber de seguida qui era.»

Quan el telèfon va sonar a les tres de la matinada, la Marta va saber de seguida qui era. Només una persona la trucava a aquelles hores, i no ho havia fet en dotze anys. —Hola, germaneta —va dir en Lluc, com si res. Al fons se sentia el vent. —Saps quina hora és? —Soc davant de la casa. De la casa de la mare. La Marta es va incorporar. La casa ja no era seva: havia estat ella qui l’havia venuda després de la mort de la mare, contra la voluntat d’ell. S’havien barallat per això i, des d’aleshores, només hi havia silenci. —Ara hi viu una altra gent —va dir en veu baixa. —Ho sé. Al jardí encara hi ha la pomera. Te’n recordes, de quan hi pujàvem a l’estiu? Se’n recordava. De les branques aspres, de l’olor de les pomes madures, de la seva veu que li explicava històries de pirates. De sobte, la baralla li va semblar infinitament petita. —Lluc, on ets de debò? Ell va riure, amb un riure cansat, estrany. —A l’aeroport. El meu vol surt d’aquí a dues hores. Només volia sentir la teva veu abans de fer-me enrere. La Marta es va aixecar i va agafar la jaqueta. A fora tot era silenci i feia fred. —Espera’m —va dir—. Aquesta vegada no fugiré. A l’altra banda de la línia hi va haver un llarg silenci. Després el va sentir respirar fondo.